El molí de Can Bram

El Molí de Can Bram

Situació geogràfica

El molí de Can Bram es troba al costat esquerre de la Riera de la Rasa, al seu pas per l’actual Veïnat de Montagut, a Sant Julià de Ramis. Aquesta és una zona que ha estat urbanitzada al llarg de la dècada dels anys 90, de manera que el molí ha quedat integrat dins d’una zona residencial. La millor manera d’arribar-hi és accedint al veïnat des de l’antiga carretera Banyoles, que partia de la carretera general Nacional II, per anar cap a Banyoles i Olot. Es pot accedir al molí a través del carrer Esplai o del carrer de la Mota, que transcorre paral•lelament a la riera.

Context històric

El molí de Can Bram pren el seu nom d’una casa propera, avui desapareguda, el propietari de la qual es deia Abraham.
Actualment no hi ha, entre la gent més gran de Sant Julià de Ramis, ningú que recordi haver vist funcionar aquest molí, fet que indica que va caure en desús molts anys enrera i que ha patit un deteriorament progressiu d’ençà del seu abandonament.
El molí de Can Bram és un petit molí dels anomenats aiguaders. Aquest és un tipus de molí usat per al bombeig d’aigua provinent del subsòl, normalment lligat a un ús agrícola.
Els molins aiguaders van proliferar a finals del segle XIX i primera meitat del XX, sobretot en l’àmbit rural. Aquests molins solien ser construïts per particulars i, per tant, sovint els trobem associats a cases de pagès on servien per a extreure l’aigua del pou.
La tipologia de molins aiguaders és molt àmplia i poden ser d’obra, metàl•lics o combinats els dos materials, Normalment són de mides reduïdes i solen constar d’un cos vertical al capdamunt del qual es situen les pales del molí. Aquests tipus de molins són dels anomenats d’eix horitzontal, fent referència a la posició en què es troba l’eix sobre el qual rota l’hèlix. La part de l’hèlix sol ser mòbil per tal d’orientar el molí en la direcció del vent. En aquests casos el canvi d’orientació de l’hèlix s’aconsegueix mitjançant el penell, que consisteix en una mena de pala de timó situada darrera l’hèlix i que, empesa pel propi vent, situa l’hèlix en la posició adequada per a l’aprofitament del vent, sigui quina sigui la seva direcció.
Sovint el cos vertical del molí descansa sobre el cos horitzontal en forma de caseta d’obra o directament sobre l’estructura sobresortint del pou d’on s’extreu l’aigua.
En definitiva, els molins aiguaders eren enginys de petites dimensions, normalment al servei d’una casa de pagès, usats per a facilitar l’extracció de l’aigua del subsòl a través d’un giny mecànic activat per al força del vent.
La utilització de molins de vent va ser comú fins a l’arribada dels motors de gasoil i, posteriorment per que fa l’àmbit rural, de l’electricitat. Aquests nous recursos energètics, connectats a una bomba d’extracció, permetien l’extracció mecànica de l’aigua del subsòl d’una manera totalment controlada, sense dependre d’un recurs capriciós com el vent.
La irrupció d’aquestes noves tecnologies, sobretot a partir de mitjans del segle XX, va provocar la caiguda en l’ús dels molins de vent, els quals van ser ràpidament substituïts per bombes d’extracció. Molts molins varen quedar abandonats i varen entrar en un procés de degradació, en no poder exercir amb prou competència la funció per la qual van ser creats.