ESPAIS D’INTERÈS
- El Ter:
El Ter és un riu de Catalunya que neix al Pirineu Oriental (Ulldeter), transcorre 208 km per les comarques del Ripollès, Osona, Selva, Gironès i Baix Empordà fins a desembocar a la Mediterrània (Estartit). Les Riberes del Baix Ter pel seu pas pel municipi formen part de la Xarxa Natura 2000 i del Pla d’Espais d’Interès Natural de Catalunya.
https://ca.wikipedia.org/wiki/Ter
Catàleg d’espais d’interès natural i paisatgístic de les comarques gironines: 107-Plans al·luvials del riu Ter
- La Riera de la Rasa
La Riera de la Rasa transcorre entre diversos veïnats feblement connectats de Sant Julià de Ramis, el veïnat del Camp de les Comes, el de Montagut i del Pla de Baix, en aquest mateix ordre fins a desembocar al riu Ter.
Porta aigua intermitentment ja que el seu cabal depèn de les pluges.
- La Muntanya de Sant Julià de Ramis:
La Muntanya de Sant Julià de Ramis, més coneguda com la Muntanya dels Sants Metges, és una serra situada al municipi de Sant Julià de Ramis a la comarca del Gironès, amb una elevació màxima de 206 metres. És un espai principalment forestal que abasta la muntanya dels Sants Metges i queda encerclat per les carreteres N-II i N-IIa. La muntanya, és un corredor natural amb un paper important per la connexió dels Espais d’Interès Natural de Rocacorba i les Gavarres. (wikipèdia)
https://ca.wikipedia.org/wiki/MuntanyadelsSantsMetges
Catàleg d’espais d’interès natural i paisatgístic de les comarques gironines: 106-Muntanya de Sants Metges
- EL Montaspre
https://ca.wikipedia.org/wiki/Montaspre
- El volcà deCan Guilana
http://blocdecamp.blogspot.com/2012/05/volca-de-can-guilana-girones.html
RUTES LOCALS I ALTRES
- El Camí de Sant Jaume:
El Camí de Sant Jaume a Catalunya comença a Sant Pere de Rodes i acaba a Lleida. És el camí que utilitzaven els pelegrins en la seva marxa cap a Santiago de Compostela. El tram del camí que passa pel municipi és el que va des de Figueres a Montserrat (Bàscara – Girona).
http://www.turismegirones.cat/cat/detall/ruta-del-cami-de-sant-jaume.html
http://www.camidesantjaume.cat/index.php
- Ruta del Ter:
És una ruta que segueix el curs del riu Ter des del seu naixement a Ulldeter (Pirineus) fins a la seva desembocadura a Torroella de Montgrí-l’Estartit (Mediterrani).
- Ruta del Congost i la muntanya de Sants Metges:
La ruta per la muntanya de Sants Metges és un recorregut circular que s’inicia a la font picant (davant l’Ajuntament). Fàcil, accessible, amb una visió més enllà de la comarca del gironès i vistes al llegat arqueològic i natural de la muntanya.
Al llarg de la Ruta del Congost i la Muntanya de Sant Julià de Ramis trobem un seguit de plafons amb informació sobre la ruta i il·lustracions que faran d’aquesta ruta un circuit didàctic i entretingut.
– La ruta del Congost i la muntanya de Sant Julià de Ramis
La muntanya de Sant Julià de Ramis ocupa un lloc excepcional. S’eleva dreta i potent sobre l’entorn. Als seus peus, el riu Ter s’obre pas entre la pròpia muntanya i els darrers contraforts de les Gavarres. És un espai privilegiat, d’una bellesa pregona i punt obligat de pas, ara, abans i en el futur, per anar cap a tramuntana o davallar cap al sud. Així doncs, la presència humana a la muntanya des d’èpoques immemorials s’explica fàcilment. Dues coves prehistòriques, un poblat i un sitjar ibèric, una vil·la i un castellum romà, dues esglésies medievals, masos d’època moderna i una fortalesa militar de finals del segle XIX són les restes visibles d’aquesta ocupació i que clarament justifiquen la declaració de BCIN en la categoria de zona arqueològica per acord del govern de la Generalitat de Catalunya GOV/75/2012, de 10 de juliol.
El paisatge de la muntanya, conreada intensament fins a finals del anys noranta del segle XX, ha esdevingut, avui en dia, d’eminent caràcter forestal. Hi dominen les pinedes de pi blanc i l’alzinar mediterrani al vessant sud, i clapes de freixes, roures i altres caducifolis a les obagues i vessant nord. Boscos de ribera prop del pas del Ter i penya-segats i roquissars a mig vessant completen els ecosistemes existents. La diversitat d’hàbitats naturals, doncs, ha proporcionat una gran riquesa ambiental i paisatgística de la muntanya, la qual enllaça, com a corredor biològic, les Gavarres, el riu Ter i afluents, amb el muntanyam del Pla de l’Estany i els contraforts orientals de Rocacorba.
La cacera no hi és permesa, fet que ha accentuat la presència de fauna, alhora que ha permès la freqüentació com a espai de lleure, passeig o esport per part dels veïns i visitants. Així, hi trobem una gran diversitat d’espècies animals, moltes d’elles escasses en altres punts de la comarca. Els boscos acullen esquirols, teixons, guilles, fagines, sargantanes i un bon grapat d’ocells, com les mallerengues i picots de diferents espècies, el raspinell, el tudó, el gamarús, l’esparver, la merla o el pinsà. En hàbitats fluvials, corbs marins, llúdrigues, martinets de nit i tortugues de rierol, conviuen entre abundants barbs, carpes, peixos sol i gardins. En espais oberts, els aligots o l’àguila marcenca cerquen conills i llebres, eriçons i serps de diferents espècies, mentre als rocams, cotxes i merles blaves acompanyen l’imponent duc, peça clau de l’ecosistema de la muntanya, que contempla altiu i impassible des del capdamunt dels espadats, l’anar i venir d’animals i plantes que alberga aquest racó excepcional del nostre país.”
La ruta que aquí comença us permetrà anar descobrint tots i cadascun d’aquests tresors amagats. Passeja amb tranquil·litat, contempla el paisatge i gaudeix-ne al màxim. Fes tot el possible perquè els que vinguin darrera teu puguin fer el mateix per anys que passin. Baixa les escales de la teva esquerra i enfila el camí que et porta cap al riu pel Pla de Ca l’Arnau. Després, segueix les indicacions.”
Característiques de la ruta:
- Dificultat: Fàcil
- Distància: total 9,0 km. Ascensió: 6,5 km.
- Desnivell acumulat: 100m
- Senyalitzada: Sí, mitjançant pals verticals amb el logo identificador de la ruta.
– La muntaya de Sant Julià: darrer obstacle pel Ter
El Ter després del seu llarg recorregut per les Guilleries busca, de manera tossuda i incansable, l’arribada a la plana de l’Empordà a través de la qual trobarà la seva sortida al mar. En aquest camí, troba un substrat trencat per falles de direcció NW-SE que configuren una gran escalinata, a través de la qual el riu va baixant durant segles, i cobrint amb els seus propis sediments. A Sant Julià però, el Ter es troba amb un gran impediment; la Muntanya del Congost, el darrer contrafort de les Gavarres, li barra el pas.
El Ter, treballador, haurà d’espavilar-se per excavar mica en mica, tenaç i a còpia de temps, les roques antigues formades fa aproximadament 500 milions d’anys. És així com el Ter ha travessat la muntanya, ens ha deixat el congost i s’ha guanyat camí, finalment, plàcid i sinuós, a través de la plana del Baix Ter cap al mar. La Muntanya de Sant Julià és ara un petit trosset de Les Gavarres a l’altra banda del Ter.
– El Ter: un riu treballador
Els ponts, palanques, rescloses, colònies industrials, fargues, molins, canals, etc. que trobem al llarg de tot el recorregut del Ter configuren un ric patrimoni que permet descobrir la història de l’aprofitament de l’aigua com a recurs econòmic i energètic del seu territori. Aquest patrimoni ens mostra clarament la relació entre l’home i el riu al llarg de la història, la manera d’innovar i les diverses formes de vida i de treball que s’hi ha desenvolupat.
Una mostra n’és el canal Sant Jordi, que podeu observar davant vostre. Construït cap al 1960, té l’origen a la resclosa Vinyals (o de Can Torres), entre Campdorà i Sarrià de Ter, des d’on es desvia part de l’aigua cap al marge dret del riu (sèquia Vinyals) i cap al Canal o Rec Sant Jordi, al marge esquerra. Aquest canal porta aigua als conreus de regadiu de Sant Julià de Ramis, Medinyà, Cervià de Ter, Sant Jordi Desvalls i Colomers després de passar per una petita central hidroelèctrica.
– La marca del temps geològic en les construccions
Per a construir s’ha aprofitat tradicionalment com a matèria primera, la pedra de l’entorn.
A la muntanya de Sant Julià i al seu voltant immediat existeix una gran varietat de pedra que s’ha utilitzat com a recurs al llarg del temps. Les diferents civilitzacions, en funció de la seva capacitat de transport i del seus coneixements, l’han aprofitat de diverses maneres.
Esquistos: Són els materials més antics i alhora predominats a la muntanya. Formaven part d’una antiga serralada (la serralada herciniana) que ocupava un gran sector de la Península Ibèrica i Europa. Les roques antigues, al llarg de la seva història, estan sotmeses a molts canvis que afavoreixen la formació de minerals. Calcita, baritina i pirita, aquí hi són abundants.
Gresos: Són roques molt més modernes, corresponen als sediments que deixaven els rius abans d’arribar al mar de l’època eocena, mar que ocupava el que avui és El Pirineu i que tenia la costa a les proximitats de la ciutat de Girona. Trobem els gresos intercalats entre argiles vermelles i conglomerats de forma impactant a la Costa Roja.
Calcàries: Les trobem a les pedreres de l’entorn. Corresponen als sediments marins que es depositaven en el fons del mar. En aquesta àrea contenen abundants fòssils (nummulits, alveolines i milòlids) que caracteritzen l’anomenada “pedra de Girona” i que s’acumulaven en un escull marí.
Travertins: Són sediments de calcària molt porosa que s’han format “fa poc” en algunes rieres pròximes, com a la Riera de la Garriga. El carbonat càlcic dissolt a l’aigua, que circula de forma tranquil.la, precipita en les zones més planeres tot formant la roca, molt apreciada per construir.
– Territori d’alzinar i carboneres
L’alzinar, comunitat vegetal presidida per l’alzina (Quercus ilex), presenta un verd fosc tot l’any, donant lloc a un microclima característic. El seu sotabosc és atapeït d’arbusts i lianes de petites fulles perennes, punxegudes i amb forma de cor (coriàcies) com ara el marfull (Viburnum tinus), el bruc boal (Erica arborea), l’aladern (Rhamnus alaternus), el llentiscle (Pistacea lentiscus), l’heura (Hedera helix), el lligabosc (Lonicera implexa), el galzeran (Ruscus aculeatus) o l’arítjol (Smilax aspera). L’alzinar amb marfull és el bosc climàcic de la muntanya de Sant Julià. L’aulina (denominació local de l’alzina) o carrasca en sòls silícics s’acompanya de suros (Quercus suber), en zones més humides de roures (Quercus humilis), i garrics (Quercus coccifera) en els terrenys soleiats de major pendent.
Fins a mitjans del segle XX era comú veure feinejar en aquests boscos al carboner que s’encarregava de construir la carbonera, una enorme pila de fusta d’alzina coberta per molsa i branques tendres d’on extreia el carbó vegetal després d’una combustió llarga i lenta (entre 400 y 700°C) i en absència d’aire. Un cop la pila era estable i la combustió havia finalitzat, fet que comprovava el carboner enfilant-se al capdamunt, la pila s’obria i se n’extreia el combustible.
– Pinedes i incendis: Fases de la successió ecològica del bosc mediterrani
La pineda és un bosc de pins característic de les primeres fases de la successió ecològica cap a l’alzinar, un cop s’ha produït un incendi, una tala excessiva o es troba en terrenys conreats que s’han abandonat. Els pins són arbres menys sensibles i poden créixer en zones degradades amb condicions més extremes d’aridesa o en sòls més pobres.
A la muntanya de Sant Julià trobem majoritàriament pinedes de pi blanc (Pinus halepensis) normalment acompanyades d’alzines (Quercus ilex) o suros (Quercus suber). Al sotabosc hi creixen brucs (Erica sp.), estepes (Cistus sp.), marfull (Viburnum tinus) i roldor (Coriaria myrtifolia). Totes elles són espècies piròfites, fet que, juntament amb l’acumulació important de biomassa, augmenta de nou el risc d’incendi, aportant inestabilitat al sistema.
Amb molta menys freqüència trobarem algun pi pinyoner (Pinus pinea) i algun pinastre (Pinus pinaster). La mà de l’home els ha afavorit pel seu creixement ràpid ja que se n’extreu fusta o pinyons.
– Boscos de ribera, les illes fluvials i codolars
El tram mitjà-baix del Ter presenta alguna clapa ben conservada i extensa de bosc de ribera que, en aquest indret, ajuda a configurar un paisatge en mosaic molt ric i divers. El bosc de ribera, quan no està substituït per plantacions de pollancres, àlbers o plàtans, creix en galeries amb estreta relació al nivell freàtic existent. Així s’ordenen, de més a menys presència d’aigua al subsòl, els salzes (Salix sp.), els verns (Alnus glutinosa), els pollancres (Populus nigra) i àlbers (Populus alba), els freixes (Fraxinus sp.) i els oms (Ulmus minor). Avellaners (Corylus avellana) i saücs (Sambucus nigra) també troben un hàbitat adequat en la humitat d’aquests ambients.
La lentitud pròpia de l’aigua d’aquest tram afavoreix la creació d’illes formades per còdols que ha arrossegat el riu, espais molt valuosos ja que, com que són poc accessibles, mantenen un bon estat ecològic que facilita l’establiment de moltes espècies de fauna que troben aquí un bon recer per criar. En aquests hàbitats hi trobarem les jonqueres de jonc boal (Scirpus holoschoenus) i herbassars higròfils de gramínies.
– Les castanyedes i els fruits del bosc
A l’obaga i sobre sòl ric amb silici, les castanyedes de Sant Julià estan poblades per castanyers (Castanea sativa), roures martinencs (Quercus humilis) i alzines (Quercus ilex). Al sotabosc hi trobarem boix (Buxus sempervirens), tortellatge (Viburnum lantana), espècies de distribució euro-siberiana. Si bé el castanyer és una espècie pròpia de l’est mediterrani, al nostre país va ser introduïda pels romans per aprofitar la seva fusta, bàsicament en forma de perxades.
Actualment no es sol considerar un bosc sinó una plantació d’arbres ja que són plançons introduïts per l’home, tot i que també s’esdevé una certa regeneració espontània a partir de les llavors. La llavor del castanyer és la part comestible de la castanya, que hom recull, cou i menja a la tardor, en les tradicionals castanyades celebrades pels volts de la festivitat de tot sants.
A part de les castanyes, els nostres boscos són plens de fruits molt preuats pels humans i per la fauna, ja que els aporta molts nutrients. Pinyes i pinyons, cireres d’arboç i de pastor, ginebrons, glans (alimentació humana i del bestiar) i bolets en són una bona mostra.
– La relació home-medi configura un valuós mosaic paisatgístic
La presència humana a la muntanya ha anat minvant progressivament. Les masies ocupades fa un temps, amb règim de conreus de subsistència o d’autoconsum, han estat abandonades i derruïdes o reconvertides en habitatges moderns, sense vinculació ni explotació de l’entorn immediat.
Però aquesta presència es manifesta en el paisatge en forma de conreus o altres plantacions, per exemple. Pollancres (Populus nigra) i plàtans (Platanus hispanica) es disposen en rengleres, bàsicament aquí, al Pla de Can Font, ben a prop del riu d’on n’obtenen aigua i abundants nutrients. Aprofitant aquesta fertilitat també s’han fet comuns conreus de regadiu, com ara el de blat de moro, i de secà, com l’ordi, el blat i la colza i, en altres èpoques, els fruiterars (pomeres, presseguers i, fins i tot, kiwis).
De forma menys freqüent també trobarem en alguna feixa abandonada prats herbacis d’albellatge (Brachypodium phoenicoides) i/o fenás (B. retusum).
L’existència i manteniment d’aquests espais oberts (conreus i prats) és de vital importància ja que espongen el bosc, el protegeixen davant d’incendis i afavoreixen un augment de la biodiversitat doncs són utilitzats com a espais de caça per alguns depredadors com ara el duc (Bubo bubo), rapinyaire que cria als cingles del sud del congost.
http://www.turismegirones.cat/cat/detall/ruta-a-la-muntanya-de-sants-metges.html
- Consorci Vies Verdes de Girona (CVVGI):
Sant Julià de Ramis es beneficiarà de les actuacions que duran a terme el Departament de Territori i Sostenibilitat, la Diputació de Girona i el Consorci de les Vies Verdes de Girona per ampliar la xarxa de vies ciclistes a les comarques gironines. Aquestes propostes tenen com a objectiu potenciar l’ús de la bicicleta com un mitjà de transport sostenible, ja sigui per al dia a dia o per a usos turístics, esportius, de lleure o com a eina de desenvolupament econòmic del territori.
Al següent link trobareu diferents opcions de senderisme de les rutes proposades: https://ca.wikiloc.com/rutes/senderisme/espanya/catalunya/sant-julia-de-ramis
Opcions de rutes amb BTT: https://ca.wikiloc.com/rutes/btt/espanya/catalunya/sant-julia-de-ramis
FLOR I FAUNA
Podem separar la vegetació i la fauna del municipi en dos medis diferents, per una part tenim la zona de plans al·luvials del riu Ter, i per l’altre, la muntanya de Sant Julià i la zona forestal del Golf i espais continus als veïnats de Les Comes i Montagut. Fonts: Catàleg espais d’interès natural i paisatgístic comarques gironines, Viquipèdia, Informe de Sostenibilitat Ambiental (Avanç de pla parcial urbanístic de delimitació sector sund-01 i Avaluació ambiental del Pla d’Ordenació Urbana Municipal).
Plans al·luvials del riu ter:
- Vegeació
La vegetació de ribera pateix una forta degradació al municipi i és casi inexistent, ja que o ha estat eliminada o substituïda per plantacions.
Tot i així al llarg del recorregut del riu Ter hi trobem diversos espais amb la típica vegetació de ribera que caracteritza aquest ecosistema. Entre algunes de les espècies d’arbres predominants hi trobem arbres caducifolis lligats estretament al nivell freàtic com el vern, el freixe, l’avellaner i el salze. També hi trobem plantacions de pollancres, plàtans i fileres de canyars.
Malgrat que la llera del riu es troba delimitada per motes i esculleres, s’hi estructuren comunitats biològiques molt interessants, amb tots els elements típics que identifiquen aquesta mena d’ecosistemes.
- Fauna
Els ocells, tant les espècies nidificants com les aus hivernants i de pas són habituals al riu. Entre elles destaquen l’ànec coll-verd, el bernat pescaire, el corriol petit, el corb marí gros i un bon nombre de rapinyaires, entre els quals els milans, l’àguila pescadora i el falcó de la reina, visitants regulars en temps de pas.
Entre els peixos cal esmentar el barb de muntanya, la bagra i l’anguila, amb categoria de vulnerables a Catalunya, i altres com les carpes, els peixos sol i els gardins. Dels rèptils cal citar la presència de la tortuga d’estany, i dels amfibis, la reineta. També cal dir que la llúdriga torna a utilitzar el Ter.
Zona forestal de la muntanya de Sants Metges i els veïnats del Golf, les Comes i Montagut:
- Vegetació
La vegetació potencial del municipi de Sant Julià de Ramis és l’alzinar litoral, bosc escleròfil·le caracteritzat per l’alzina com a arbre de referència. Aquesta comunitat sovint ha estat explotada per l’home, i ha patit nombrosos incendis en el passat, per la qual cosa en molts punts ha estat substituïda per boscos secundaris de pins. Majoritàriament pinedes de pi blanc amb sotabosc de màquies o garrigues d’alzinar o carrascar però també hi podem observar fals aladern i llentiscle.
A la zona de la muntanya de Sants Metges hi predomina el bosc mixt de pi blanc amb alzines. A les parts on hi predomina més l’alzina aquest tipus de bosc permet la presència d’un sotabosc atapeït amb una gran quantitat d’arbusts (marfull, aladern, llentiscle, cirerer d’arboç, fals aladern, arç blanc, galzeran) i lianes (heura, lligabosc, arítjol,…).
A les parts més humides, els roures poden substituir l’alzina a l’estrat arbori i formar alzinars amb roures amb un aspecte de rouredes. Altres formacions forestals arbrades presents són les pinedes homogènies de pi blanc i dues taques de castanyedes situades a la vessant obaga i testimonis de l’activitat silvícola del passat.
També trobem prats sabanoides d’albellatge, situats en els terrenys més eixuts i assolellats, i el garrigar, ubicat en els terrenys del solell de més pendent. Tanmateix cal esmentar que en aquesta zona hi ha diversos espais oberts (bàsicament conreus) que complementen la matriu forestal arbrada. Aquests es divideixen entre conreus herbàcia extensius de regadiu o de contrades molt plujoses, conreus herbàcia extensius de secà, i fruiterars, principalment de regadiu, sobretot conreus de pomeres, de presseguers, de pereres i d’altres rosàcies.
A la zona del Golf i els veïnats del Camp de les Comes i veïnat de Montagut, en els darrers anys, l’abandonament de les pràctiques silvícoles i l’absència d’incendis de gran importància han afavorit la recuperació de l’alzinar amb marfull, tot i la presència encara important de peus de pi blanc.
Aquesta recuperació és menys evident als rodals interiors de l’àmbit, més afectats per l’acció humana, i on s’han introduït espècies o s’ha afavorit la seva presència mitjançant l’aclariment vegetal. Així, existeixen zones amb marges on abunda l’aranyoner, mentre al rodal arbrat proper a la C-66 abunden espècies com el ginebró i el bruc d’escombres.
Als marges de la carretera i als fondals més obacs propers al torrent de la Rasa abunden els freixes i els saücs, però sense arribar a formar un autèntic bosc de ribera, sinó més aviat una continuació de l’alzinar amb un major pes específic d’aquestes espècies. Al bell mig del torrent destaca una plantació de plataners.
- Fauna
A la zona nord-oest (Golf i veïnats de Les Comes i Montagut) ens trobem, amb una dominància de fauna d’indrets humanitzats amb presència espontània de fauna pròpia dels espais forestals mediterranis.
El grup dels rèptils, potser la fauna més nombrosa per l’existència d’hàbitat favorable, hi són probablement presents la sargantana de paret i el dragó comú. Degut a l’escassetat d’indrets humits dins l’àmbit en qüestió, les espècies d’amfibis no poden ser abundants, sobretot tenint en compte la greu afectació que ha sofert l’únic curs fluvial de l’àmbit, el torrent de la Rasa, per les obres del TAV.
Pel que fa als mamífers, podem observar el conill, la mostela, la fagina i la guilla. El senglar també és present als boscos de la zona. Els micromamífers, també poden ser presents a la zona de projecte, algunes de les espècies existents podrien ser: musaranyes o ratolins.
El grup de vertebrats que presenta major diversitat són els ocells. Hi trobem espècies pròpies dels nuclis habitats, per la presència humana pròxima i per ser un indret alterat, hi són presents alguns exemplars de tórtora turca, estornell, o pardal comú. També hi són presents espècies forestals, especialment per la presència de la pineda; entre aquestes hi destaquem les mallerengues carbonera, blava, emplomallada i cuallarga, el tudó, el papamosques gris, el raspinell, el cargolet, l’oriol o el bruel.
Un capítol a part mereixen els rapinyaires forestals, que poden fer aparicions esporàdiques a l’espai. Hi poden ser presents els aligots, l’esparver, l’astor o fins i tot el gamarús, rapinyaire nocturn típic de boscos. Espècies més típiques d’ambients oberts també hi podrien fer aparició, donada la gran superfície de terres de conreu i la possibilitat de preses, com és el cas del xoriguer, el mussol, el bitxac o la tórtora.
Per altra part, a la zona de la muntanya de Sants Metges (zona sud-est del municipi), el paisatge en mosaic que s’hi estructura significa un increment de les bandes ecotonals, de gran transcendència per a la biodiversitat de la muntanya. Els boscos acullen mamífers com esquirols, teixons, guilles, fagines, amfibis com les sargantanes i un bon grapat d’ocells, com les mallerengues i picots de diferents espècies, el raspinell, el tudó, el gamarús, l’esparver, la merla o el pinsà. En els espais oberts, els aligots o l’àguila marcenca cerquen conills i llebres, eriçons i serps de diferents espècies, mentre als rocams merles blaves acompanyen l’imponent duc.